Anàlisi del mes de JULIOL de 1998 del Servei Analitico-Informatiu de la XARXA BASCA ROJA
1998: LA JULIADA BIS. ESPANYA, TURCA, ÉS LA "PERSONA FEIXISTA MALALTA" DE LA UNIÓ EUROPEA.
Un any desprÉs de de LA JULIADA, un any desprÉs de que el Govern d'Espanya organitzara contra l'esquerra abertzale basca la mÉs gran mobilitzaciÓ de masses coneguda en Europa desprÉs de la desapariciÓ de l'Alemanya nazi, fracasada aquesta, aquest Govern ha perpetrat un altre rècord feixista: el primer tancament d'un diari en un Estat "democràtic" europeu des de 1945. Tancament il.legal, inconstitucional, del diari EGIN i de la seua emissora germana EGIN IRRATIA, tancament del que --increiblement babau-- ha fet gala de ser l'autor el Govern espanyol. Tancament disfressat per la intervenciÓ d'un jutge submís que no ha respost quan, d'aquesta manera, ha estat definit com una titella. Un tancament feixista.
7. El clau procés de derrota de la classe obrera espanyola.
I una vegada comentat tot açò convé aprofundir en el que fou alhora causa i efecte del procés de fascistització espanyol de 1975-1978: el procés de derrota de la classe trebaladora espanyola Nicos Poulantzas ens ha advertit sobre el concepte en el seu llibre Fascisme et dictadure. La III International face au fascisme, (Librairie François Maspero, Paris, 1970. Cite l'edició espanyola: Fascismo y dictadura. La III Internacional frente al fascismo, Siglo Veintiuno Editores, Madrid, 1976.
Deia Poulantzas que:
"Els començaments del procés de feixistització presuposen una sèrie característica de derrotes de la classe obrera; els començáments d'aquest procés són com el dia següent d'aquesta sèrie de derrotes que li obren precisament el camí (...)
(...) una derrota no significa forçosament derrota oberta en una situació de guerra civil declarada: una derrota pot igualment significar un batalla no entaulada en el moment adient.
Advertim a més que el problema no està realment en saber si s'ha tractat, en tots els seus viratges, de situacions objectivament revolucionàries en sentit estricte, perquè és possible interrogar-se en aquest sentit sobre 1920 a Itàlia i sobre 1923 a Alemanya. El que és cert és que s'ha tractat en aquests dos darrers casos, i de totes maneres, d'un fracàs característic de la classe obrera en l'aconseguiment dels objectius polítics imposats per una situació de crisi oberta, i alhora possibles en tal situació de crisi oberta. Fins a tal punt és cert que una derrota de la classe obrera no pot mesurar-se simplement perquè haja fracasat en el seu propòsit de prendre el poder de l'Estat -- en "fer la revolució"--, possibilitat que probablement no existí o no existia ja en els dos darrers casos, sino igualment perquè no haja sapigut imposar, en una crisi declarada, objectius polítics "posibles" --que no arriben eventualment fins a una presa del poder de l'Estat-- implícits en una estratègia a llarg terme". (Pàgines 155 i 156 op.cit.).
Aquest enfocament és el que jo vaig utilitzar en el meu opuscle de 1981 abans esmentat en assenyalar l'any 1977 com:
"(...) any clau del PROCÉS DE DERROTA. Al meu entendre està meridianament clar que en aquest any la classe obrera, a nivell de l'Estat espanyol, fracasà per no haver sapigut imposar objectius polítics "possibles". Per no haver entaulat una sèrie de batalles en moments que eren propicis. Un moment decisiu fou el de les eleccions generals del 15-J. Fou una derrota participar en aquelles elecciones "baixant-se els pantalons", engolint una sèrie de condicions que s'havien plantejat abans per la Platajunta com a mínims imprescindibles. Anar a les eleccions sense la prèvia amnistia total, sense la legalització de TOTS els partits, sense la prèvia restauració dels Estatuts de Catalunya i Euskadi, sene a prèvia disolució dels cosos represius, etc, fou una derrota. En definitaiva, fou una derrota passar d'exigir la ruptura demodràtica a la ruptura "negociada", de la ruptura "negociada" a la ruptura "pactada", i de la ruptura "pactada" a simplement l'acceptació de la REFORMA del franquisme feta per franquistes a la manera franquista.
De passada us recordaré que aquest recorregut suposà la violació per Felipe Gonzalez dels acords del XXVII Congrés del PSOE que encara en desembre de 1976 afirmaven que "El PSOE reafirma que tan sols seran democràtiques, i per tant legítimes, unes eleccions en les que es donen les condicions especificades en el document de la Plataforma d'organismes democràtics subscrit pel nostre partit el 8 de novembre de 1976". I que "El PSOE entén la ruptura democràtica com el procés consistent en la conquesta de totes les LLIBERTATS DEMOCRÀTIQUES (polítiques i sindicals), el desmantellament de les institucions heretades del franquisme (Consejo del Reino, aparel polític del Movimiento Sindical Vertical, etc.), la disolució de les institucions represives destinades a l'anul.lació de les llibertats democràtiques, el retorn dels exiliats, la llibertat dels presoners polítics, la institucionalització juridico-política de tots els països i regions integrants de l'Estat espanyol, d'acord amb els seus drets històricament adquirits o aconseguits democràticament, concretant-se aquest projecte en una Constitució democràtica, eixida d'un procés constituent. Aquest procés constituent requereix un periode en el que tots els partits, sense exclusions, tinguen la possiblitat d'exposar les seues alternatives polítiques com a pas previ per a concórrer a unes eleccions generals de les que haurà de sorgir l'òrgan legislatiu encarregat d'elaborar una nova constitució del país".
"(Quines coses, eh, companya, company!? Sembla mentida que el PSOE de fa quatre anys i mig exigira com a requisit previ la disolució de la Guàrdia Civil i de la Policia franquista! Sembla mentida que aquests foren els acords que Felipe es comprometé a EXECUTAR en acceptar el seu càrrec en la Comissió EXECUTIVA "després" d'aprovats aquests acords!)."
(RECORDE A LA LECTORA I LECTOR D'AQUESTA ANÀLISI QUE ELS PARÀGRAFS PRECEDENTS TRANCRIUEN UN TEXT MEU DE 1981, en forma de carta oberta; CONTINUE TRANSCRIBINT AQUEST TEXT).
Un altre pas del procés de derrota de 1977 fou sens dubte el que, donat que ja s'havia anat a les eleccions, no s'imposara que en inaugurar les sessions dels diputats electes es declarara obert el procés constituent i, fonamentalment, no imposar aquest procés amb la pressió de les masses mobilitzades al voltant del Palau de la Carrera de San Jeronimo. Única forma coneguda, des de la RepÚblica Francesa passant per les Corts de Càdis i (a sensu contrario) l'Assemblea Nacional prusiana de 1848, d'arrancar Constitucions que siguen realment un progrés sobre la situació anterior.
Hi ha molt d'imbècil pel món dient xorrades al voltant de l'ORIGINALITAT de la Reforma Política de Suarez. Naturalment són imbècils que no han llegit Marx. En la meua segona carta us promet una glossa de les anàlisis de Marx en la NOVA GACETA RENANA sobre la revolució prusiana de 1848. Sobretot allò que parla d'un tal senyor Camphausen que, 128 anys abans que el senyor Suarez, declara com a programa del seu Govern "pactar amb la Corona sobre una Constitució que siga duradera" i que estableix que el seu Govern no és una emanació de la revolució de març sino un procés legal, que sense ruptura amb la legalitat anterior, parteix d'aquesta evitant la solució de continuitat, fonamentant-se en el resutat de les eleccions realitzades segons la llei electoral aprovada per la Dieta Unida reunida en abril. Hi podeu veure, en açò, "l'original" recepta del senyor Suarez convertint-se en "govern democràtic" després de les eleccions del 15J realitzades segons la llei electoral aprovada per les Corts franquistes.
Una altre pas, finalment, del PROCÉS DE DERROTA, el constituiren dues jugades simultànies: la desmobilització política i sindical imposada a les masses pels aparells del PSOE i PCE, de CCOO i UGT i els Pactes de la Moncloa. Recorde perfectament Carlos Martín Ramirez explicant als jornalers olivarers de Jaen, en el discurs de nova presentació de la UGT a Jaen capital, celebrat a finals de setembre de 1977, la possibilitat i la necessitat d'imposar al bloc de classes dominant un PACTE REVOLUCIONARI, un pacte en el que a canvi de mesures de control de salaris s'obtingueren parts del poder en les empreses i en les fàbriques concretes. Naturalment Felipe i Carrillo eren incapaços d'imposar amb les masses un pacte revolucionari per la senzilla rao de que primer disolgueren les masses i i les enviaren cap a casa; i desprÉs se n'anaren a signar els indignes Pactes de la Moncloa. Dels que sovint en parlen ara, per cert, ploriquejant que "Suarez els enganyà".
Estic segur, companya, company, que quan hages llegit pàgines enrere les impresionants declaracions de Trotsky t'haura colpejat el cor aquell paràgraf en que, ja en abril de 1937!!, afirmava que la victòria de Hitler ha estat el càstig per la política Ebert-Scheidemann; que a Alemanya el càstig no arribà sino quinze anys després, però que a Espanya arribaria abans de quinze mesos.
La definició del feixisme com a càstig l'havia feta ja en juny de 1933, davant la III Internacional, Clara Zetkin, dient:
"El feixisme no és en absolut la venjança de la burgesia contra el proletariat que s'insurrecciona de manera combativa. Considerat des del punt de vista històric i objectiu, el feixisme arriba molt més com un càstig perquè el proletariat no ha sapigut proseguir la revolució (..)"
 |
 |
 |